9 de gener de 2012

Penso, després m'inclino

Estem d'estrena. Un any que comença i acaba en dos. Un govern fatxa per a les Espanyes. Primaveres àrabs que afloren les ganes de viure sense sang. L'IRPF, el nostre nou déu, puja i puja fins deixar-nos en el subsòl de les misèries. Anem malament, pitjor, molt pitjor. Però seguim aguantant com si el 2011 no ens hagués ensenyat res. Com si no sabéssim que és el nostre cul el que s'ha de bellugar. Com si l'Angi Merkel fos la mare que ens va parir i Sincola Sarkozy el fill bastard que totes voldríem tenir amb el cunyat del príncep incorrupte, (que almenys és l'únic basc que ha aconseguit independitzar-se de la monarquia). Estem d'estrena i la mort per violència de gènere, de rebaixes. No hi ha res tan depriment com ser periodista en els temps que corren. Has de drogar-te per collons (per ovaris surt més car). Perquè si no ho fas, acabes per alegrar-te de les desgràcies alienes que et permeten seguir pagant la hipoteca. Sens dubte, corren temps difícils. Per això m'inclino i tanco els ulls tan sols un moment. Respiro profundament. Expiro. Torno a dir-me que no he de prendre'm la vida tan seriosament. Vull que els presos tornin a casa després d'haver pagat amb escreix les condemnes que haurien d'estar pagant uns altres. I unes altres, és clar que sí, que per això vivim en igualtat de condicions. Vull tantes coses ... (maleït consumisme), que només puc encendre una espelma i calar foc a la desesperació per inclinar-me una i mil vegades més, en verd i amb humil reverència, al poder d'una mirada bonica que surti d'un Kinder Sorpresa i em salvi definitivament. Però francament, ho veig xungo
Estem d'estrena. Feliç 2012!

Cap comentari:

Publica un comentari