12 de gener del 2012

Quan el gas blau fa tombarelles

Posem pel cas que es diu Sandra, que té 45 anys i que ven encenedors, dos a un euro, a la línia blava del metro de Barcelona. Entra i regala un bon dia a tothom amb un somriure murri i intel·ligent, i un reüll que, de passada, identifica d'un clic els seus clients potencials.

Comença el seu discurs anunciant que tots i totes som guapos i guapes, i que l'única lletja que hi ha allà és ella, perquè se li està posant cara "de mechero y de metro". Però res. Excepte un parell de curiosos que es dignen a atendre-la amb la mirada, la resta, com si sentís ploure.

Ningú li tornarà el compliment. Ni tan sols la salutació. En el subsòl ens tornem bestioles d'una altra galàxia. El nostre comportament s'assembla més al de les nostres ombres que a nosaltres mateixos. Deu ser perquè les ombres sense llum només poden viure sota la terra, i en quant descendim per les escales mecàniques, s'apoderen de les nostres consciències.

La Sandra mai perd la seva simpatia natural. Però sí la veu. Avui està afònica i se li nota, perquè baixa el to mentre ofereix foc de cuina a una jove que casualment porta caramels mentolats a la bossa. Per cert, la de rínxols queda com una reina davant de tots nosaltres quan li n'ofereix un a l'alegria de l'hort soterrani.

Segueix la seva particular travessia pel desert, com sempre, ironitzant sobre la serietat de les nostres cares, entremaliada i escanyolida com és, mig bruixa, mig gallega, mig gitana, mig catalana, mig romanesa, mig tot... Té món, una mena de classe de primera dins del vagó de tercera, una desimboltura envejable que només s'adquireix quan una ha hagut de buscar-se la vida a la part fosca del món.

Però la Sandra té alguna cosa més, una espurna, un follet que s'encén i que possiblement Risto Mejide definiria com a talent; una trempera especial, plena de gràcia, un do de gents tan innat, que si s'ho proposés, jubilaria de cop a la Quintana.

En la seva primera transacció m'ha vist de lluny i just abans de ficar-se l'eucaliptus a la boca, m'ha dit que m'esperés, que ara venia amb mi. Quan arriba, em saluda baixet, - Hola guapa, com estàs? - Em diu. Jo li planto dos petons i li desitjo feliç any, morta de vergonya per ser el centre d'atenció. Ella hi està acostumada, jo no. Li retrec burleta que la seva profecia no va fer efecte: - Vas dir que cauria la loteria a Catalunya i no ens ha tocat una merda. Però reacciona ràpid, la cabrona: - Bé, va tocar a Tarragona...  I és clar, li haig de donar la raó!

Doncs això, que és més viva que el dimoni i que m'ha tornat a convèncer (quan em va dir que tenia el pressentiment que cauria a Catalunya, vaig córrer com un llamp per fer-me amb un dècim) tot i que encara no ha aconseguit que li compri res a ella i això que avui, no anava sobrada de llum. Però la Sandra és una dóna amb visió de futur que sap que el gas blau fa tombarelles i que sempre acaba a la butxaca d'algú com jo. Així que estic segura que no li preocupa gens ni mica. Perquè si no va ser ahir, ni ha estat avui, doncs serà demà...

2 comentaris:

  1. Una mica més de negre en la foscor de vides senzilles, que busquen sobreviure. Veuen a la posem pel cas que es diu Sandra com un reflex del que seran i no volen ser. Axò és el que precisament volen evitar. No volen comprovar la duresa del que podrien arribar a ser. Per això la ignoren, fonen el seu futur probable girant la cara a la realitat, exemplificada clarament amb els seus fars de gas blau per la que posem pel cas que es diu Sandra. És just jutjar-los? Deixem-los tranquils, cadascun d'ells amb la seva foscor personal ...
    Potser podríem transportar a la mig bruixa, mig gallega, mig gitana, mig catalana, mig romanesa, mig tot, als passadissos del Congrès, o del Parlament, o del Senat, o ..., i valorar la reacció dels seus habitants ... Aquesta reacció sí que serà potser més justa comentar ...

    ResponElimina
  2. Touché, Anònim! Tal com diu la Lucia Etxebarria al seu perfil del Twitter: "definir és limitar". Sempre que intentem explicar alguna història, acabem infiltrant la nostra visió de les coses, la percepció i els prejudicis que ens acompanyen. Coneixes "la posem pel cas que es diu Sandra...?" Si la transportéssim al Congrès, o al Parlament, o al Senat... seria molt perillós. El gas blau es tornaria vermell d'excitació i acabaria per calar foc a les poltrones de ses senyories. La reacció dels seus habitants... aixecar el cul i apretar a córrer? Potser sí és idea genial! ;-) Comparteixo la teva reflexió. Gràcies per deixar-la en aquest espai no identificat.

    ResponElimina