La senyora Cinta és tortosina i té 91 anys però tothom pensa que és molt més jove i, a l'hora de posar-hi nombre als seus plecs gairebé inexistents, els que no la coneixen normalment opten pel setanta-i-pocs. La vida l'ha tractat bé. Ella diu que el secret és que durant els anys de la guerra va poder alimentar-se. No ha begut, no ha fumat i ha estat moltes dècades amb el mateix home, amb el Xavier, a qui va aixecar del llit, va netejar, alimentar i va portar al metge durant els llargs i durs anys de la seva terrible malaltia. Ell ja va llançar la tovallola, però ella no. Ara li està sortint tot, segons diu, perquè pateix vertígens i es mareja de tant en tant pels seus problemes de cervicals, segurament, arran dels esforços físics que va haver de fer per cuidar del seu marit. Però ella no és de les que es queixen i això té un mèrit extraordinari en aquests temps.
Dorm una mitjana de set hores seguides. Després es lleva, fa el llit, el menjar i es compon per sortir al carrer, encara que faci fred, si més no fins arribar a la cantonada i tornar al portal. Allà es queda una estona, amb el seu barretet de llana parisenc i els seus llavis ben pintats, discrets però marcats, saludant a qui entra o surt, amb una amabilitat plena de sana satisfacció per sentir-se’n acompanyada.
La senyora Cinta és increïble. De debò que no aparenta l'edat que té. I què bé que es maquilla el perfil allargassat dels seus grans ulls foscos! I com l’encerta quan conjuga els complements com les arrecades, la bufanda i les polseres! I si coqueteria no li manca, molt menys petites il·lusions quotidianes, senzilles, tan normals com ella.
Sol somriure sense dificultat i té el cap ben moblat, ja que conserva intacta les seves facultats, la memòria i el sentit de l'humor. No ha tingut descendents i crec que n’és l’única filla, així que només manté relació familiar amb una neboda del seu difunt marit, que la truca de tant en tant i se l'emporta al poble, a passar alguna festivitat extraordinària.
Cada quinze dies li ve a casa una noia dels Serveis Socials a ajudar-li amb la neteja. És molt xerraire! -Confessa entre rialles-. Però de seguida canvia el semblant per un de més solemne i em mira fixament als ulls per assegurar-me tan maca que és i tan contenta com està ella de tenir-la. La seva reflexió em fa reflexionar a mi sobre la Llei de Dependència, el sistema de pensions i les retallades econòmiques que afecten la nostra gent gran. Sí, la nostra. Perquè encara que s’estiguin tots sols o precisament per això, ells són nostres. Com els boscos, el cel, la capacitat d'estimar o el dret a tenir una vida digna i una mort digna.
La senyora Cinta s'ha dedicat a arreglar pantalons en un món que sempre els ha tingut descosits, trencats o desajustats. I és curiós que, tot i tenir una professió tan necessària, per reparadora, en els seus papers oficials no consti ni una agulla. Ara només li queda l'escassa pensió de viduïtat (per cert, com la resta de pensions, amenaçada de mort), l'afecte dels seus veïns i un enorme coratge per mantenir la seva esquena dreta i la seva voluntat vital indestructible com un pinzell.