On ets Lady Godiva?

En pilotes. Així passejava la tremenda pels carrers de Coventry, acabat d’entrar el segle XI. Muntada a lloms del seu cavall noble, la bella dama cavalcava nua per la ciutat més allunyada del mar de tota la Gran Bretanya.

Explica la llegenda, que el comte de Chester i de Mercia, senyor de Coventry, espletava els seus vassalls amb impostos abusius, fins que la seva dona, compassiva i plena de bondat, el va convèncer perquè deixés de fer-ho, a força de menjar-li el cap i déu sap quantes coses més.

Però com tota concessió, aquella no estava exempta de contrapartida, així que a canvi de rebaixar els tributs als seus súbdits, la bellesa de la seva consort  hauria d’exhibir-se despullada de qualsevol vestit davant la mirada lasciva dels vilatans.

No se sap ben bé si Lady Godiva ho va fer per generositat o perquè la noia no tenia un excessiu sentiment de reserva. El cas és que va superar el repte de l'abusador i va aconseguir millorar la qualitat de vida dels ciutadans, que en un gest d'elegància sublim, es van tancar a casa seva i van encaixar en els seus bastiments les finestres, com a mostra de respecte cap a la dona que vetllava per ells.

Després d'aquesta bonica història, la pregunta s'alça inevitable: on ets ara, Lady Godiva?

Des de la llunyania, amb suau encant de sirena resignada, la teva veu respon, anglosaxona, i dolça com els bombons que porten el teu nom: -A la tomba, al costat de les despulles de les víctimes pels abusos del poder.  I cada cop n’hi ha més-, avises.

Dames de casa

La senyora Cinta és tortosina i té 91 anys però tothom pensa que és molt més jove i, a l'hora de posar-hi nombre als seus plecs gairebé inexistents, els que no la coneixen normalment opten pel setanta-i-pocs. La vida l'ha tractat bé. Ella diu que el secret és que durant els anys de la guerra va poder alimentar-se. No ha begut, no ha fumat i ha estat moltes dècades amb el mateix home, amb el Xavier, a qui va aixecar del llit, va netejar, alimentar i va portar al metge durant els llargs i durs anys de la seva terrible malaltia. Ell ja va llançar la tovallola, però ella no. Ara li està sortint tot, segons diu, perquè pateix vertígens i es mareja de tant en tant pels seus problemes de cervicals, segurament, arran dels esforços físics que va haver de fer per cuidar del seu marit. Però ella no és de les que es queixen i això té un mèrit extraordinari en aquests temps.

Dorm una mitjana de set hores seguides. Després es lleva, fa el llit, el menjar i es compon per sortir al carrer, encara que faci fred, si més no fins arribar a la cantonada i tornar al portal. Allà es queda una estona, amb el seu barretet de llana parisenc i els seus llavis ben pintats, discrets però marcats, saludant a qui entra o surt, amb una amabilitat plena de sana satisfacció per sentir-se’n acompanyada.

La senyora Cinta és increïble. De debò que no aparenta l'edat que té. I què bé que es maquilla el perfil allargassat dels seus grans ulls foscos! I com l’encerta quan conjuga els complements com les arrecades, la bufanda i les polseres! I si coqueteria no li manca, molt menys petites il·lusions quotidianes, senzilles, tan normals com ella.

Sol somriure sense dificultat i té el cap ben moblat, ja que conserva intacta les seves facultats, la memòria i el sentit de l'humor. No ha tingut descendents i crec que n’és l’única filla, així que només manté relació familiar amb una neboda del seu difunt marit, que la truca de tant en tant i se l'emporta al poble, a passar alguna festivitat extraordinària.

Cada quinze dies li ve a casa una noia dels Serveis Socials a ajudar-li amb la neteja. És molt xerraire! -Confessa entre rialles-. Però de seguida canvia el semblant per un de més solemne i em mira fixament als ulls per assegurar-me tan maca que és i tan contenta com està ella de tenir-la. La seva reflexió em fa reflexionar a mi sobre la Llei de Dependència, el sistema de pensions i les retallades econòmiques que afecten la nostra gent gran. Sí, la nostra. Perquè encara que s’estiguin tots sols o precisament per això, ells són nostres. Com els boscos, el cel, la capacitat d'estimar o el dret a tenir una vida digna i una mort digna.

La senyora Cinta s'ha dedicat a arreglar pantalons en un món que sempre els ha tingut descosits, trencats o desajustats. I és curiós que, tot i tenir una professió tan necessària, per reparadora, en els seus papers oficials no consti ni una agulla. Ara només li queda l'escassa pensió de viduïtat (per cert, com la resta de pensions, amenaçada de mort), l'afecte dels seus veïns i un enorme coratge per mantenir la seva esquena dreta i la seva voluntat vital indestructible com un pinzell.

Quan el gas blau fa tombarelles

Posem pel cas que es diu Sandra, que té 45 anys i que ven encenedors, dos a un euro, a la línia blava del metro de Barcelona. Entra i regala un bon dia a tothom amb un somriure murri i intel·ligent, i un reüll que, de passada, identifica d'un clic els seus clients potencials.

Comença el seu discurs anunciant que tots i totes som guapos i guapes, i que l'única lletja que hi ha allà és ella, perquè se li està posant cara "de mechero y de metro". Però res. Excepte un parell de curiosos que es dignen a atendre-la amb la mirada, la resta, com si sentís ploure.

Ningú li tornarà el compliment. Ni tan sols la salutació. En el subsòl ens tornem bestioles d'una altra galàxia. El nostre comportament s'assembla més al de les nostres ombres que a nosaltres mateixos. Deu ser perquè les ombres sense llum només poden viure sota la terra, i en quant descendim per les escales mecàniques, s'apoderen de les nostres consciències.

La Sandra mai perd la seva simpatia natural. Però sí la veu. Avui està afònica i se li nota, perquè baixa el to mentre ofereix foc de cuina a una jove que casualment porta caramels mentolats a la bossa. Per cert, la de rínxols queda com una reina davant de tots nosaltres quan li n'ofereix un a l'alegria de l'hort soterrani.

Segueix la seva particular travessia pel desert, com sempre, ironitzant sobre la serietat de les nostres cares, entremaliada i escanyolida com és, mig bruixa, mig gallega, mig gitana, mig catalana, mig romanesa, mig tot... Té món, una mena de classe de primera dins del vagó de tercera, una desimboltura envejable que només s'adquireix quan una ha hagut de buscar-se la vida a la part fosca del món.

Però la Sandra té alguna cosa més, una espurna, un follet que s'encén i que possiblement Risto Mejide definiria com a talent; una trempera especial, plena de gràcia, un do de gents tan innat, que si s'ho proposés, jubilaria de cop a la Quintana.

En la seva primera transacció m'ha vist de lluny i just abans de ficar-se l'eucaliptus a la boca, m'ha dit que m'esperés, que ara venia amb mi. Quan arriba, em saluda baixet, - Hola guapa, com estàs? - Em diu. Jo li planto dos petons i li desitjo feliç any, morta de vergonya per ser el centre d'atenció. Ella hi està acostumada, jo no. Li retrec burleta que la seva profecia no va fer efecte: - Vas dir que cauria la loteria a Catalunya i no ens ha tocat una merda. Però reacciona ràpid, la cabrona: - Bé, va tocar a Tarragona...  I és clar, li haig de donar la raó!

Doncs això, que és més viva que el dimoni i que m'ha tornat a convèncer (quan em va dir que tenia el pressentiment que cauria a Catalunya, vaig córrer com un llamp per fer-me amb un dècim) tot i que encara no ha aconseguit que li compri res a ella i això que avui, no anava sobrada de llum. Però la Sandra és una dóna amb visió de futur que sap que el gas blau fa tombarelles i que sempre acaba a la butxaca d'algú com jo. Així que estic segura que no li preocupa gens ni mica. Perquè si no va ser ahir, ni ha estat avui, doncs serà demà...

Penso, després m'inclino

Estem d'estrena. Un any que comença i acaba en dos. Un govern fatxa per a les Espanyes. Primaveres àrabs que afloren les ganes de viure sense sang. L'IRPF, el nostre nou déu, puja i puja fins deixar-nos en el subsòl de les misèries. Anem malament, pitjor, molt pitjor. Però seguim aguantant com si el 2011 no ens hagués ensenyat res. Com si no sabéssim que és el nostre cul el que s'ha de bellugar. Com si l'Angi Merkel fos la mare que ens va parir i Sincola Sarkozy el fill bastard que totes voldríem tenir amb el cunyat del príncep incorrupte, (que almenys és l'únic basc que ha aconseguit independitzar-se de la monarquia). Estem d'estrena i la mort per violència de gènere, de rebaixes. No hi ha res tan depriment com ser periodista en els temps que corren. Has de drogar-te per collons (per ovaris surt més car). Perquè si no ho fas, acabes per alegrar-te de les desgràcies alienes que et permeten seguir pagant la hipoteca. Sens dubte, corren temps difícils. Per això m'inclino i tanco els ulls tan sols un moment. Respiro profundament. Expiro. Torno a dir-me que no he de prendre'm la vida tan seriosament. Vull que els presos tornin a casa després d'haver pagat amb escreix les condemnes que haurien d'estar pagant uns altres. I unes altres, és clar que sí, que per això vivim en igualtat de condicions. Vull tantes coses ... (maleït consumisme), que només puc encendre una espelma i calar foc a la desesperació per inclinar-me una i mil vegades més, en verd i amb humil reverència, al poder d'una mirada bonica que surti d'un Kinder Sorpresa i em salvi definitivament. Però francament, ho veig xungo. 

Estem d'estrena. Feliç 2012!

Pensaments impurs

"El meu nom és un, però em diuen com volen, com els hi convé, com els dóna la gana. Per això el meu nom és el de menys. Visc en un poble petit on allò què diran interessa més que la veritat. Els que manen són el capellà, l'alcalde i jo. Jo perquè m'he ficat al llit amb tots dos".

Aquesta és la primera part de la història d'una dona. Una de les moltes dones anònimes que corren per les nostres vides sense que en tinguem ni la més lleugera idea de qui són, què fan, quins eren els seus somnis d'infantesa o què voldran ser quan siguin grans i els tremoli la veu.

N'hi ha tantes, d'històries... Per cert, aquesta podria ser la d'una meuca, potser ja l’heu pensat. Però també la de la germana petita del capellà que, quan va ser gran, es va casar amb un bon jan, que després de guanyar les eleccions municipals es va convertir en un autèntic "capullu" (dit per ella). 

No ho sabem tot, oi? En realitat, no en sabem res. Perquè quan no hi ha un nom, una edat, un lloc de naixement, una professió, un color de pell, unes referències clares de l’origen de la persona... en definitiva, quan no hi han “papers” en regla, els humans d'aquesta part del món ens posem dels nervis i comencem a dubtar i a desconfiar de la paia que tenim al davant o senzillament, de la que ens estan parlant en un blog com aquest.

Els papers han substituït la nostra identitat real. Ha deixat de ser important l'olor de les flors i la bellesa del seu procés d’evolució. Ara, l’únic que val és l’índex, la catalogació, el número de DNI, la llegua que una parla, el seu currículum sempre homologat i els diners que cotitza a la seguretat social. I quan una dona no té tot això, és com si no hi hagués nascut; una existència no vinculant, insignificant, marginal, oblidada...

És per això que vull explicar aquestes vides que coexisteixen en un univers comú. Potser per omplir una punyetera fitxa tècnica que encapçali les seves realitats i que doni testimoni de les carències d’un món de paper, governat per bancs en fallida i per "capullus" desalmants (dit per mi).